dimarts, 23 de desembre del 2008

Valldaura, de monestir a palau reial (1150-1486)








per Miquel Sánchez








Escut de Valldaura Casa de Valldaura (dibuix)






El monestir de Valldaura (1150-1169)






Tots el treballs historiogràfics sobre el monestir cistercenc de Santes Creus comencen fent un esment dels seus inicis a Valldaura, dita unes vegades Valldaura del Vallès i d’altres Valldaura de Cerdanyola. I ho despatxen ràpidament amb unes breus línies per acabar centrant-se pròpiament en el gran monestir, en Santes Creus.
[1]

La meva intenció és donar-li al monestir cistercenc de Valldaura la importància cabdal que va tenir, més de resultes de la seva implantació vallesana i de ser el primer monestir de l’orde del Císter a Catalunya que no d’una dilatada pervivència.

El monestir de Valldaura va tenir una història curta, gens comparable a la dels grans monestirs del Císter, però aquesta història no deixa de tenir la seva importància i els seus trets destacables.

Els ordes monàstics més importants als comtats catalans, entre els segles IX i XII, van ser el benedictí i el cistercenc. A inicis del segle X a Cluny va sorgir una nova religiositat i un nou esperit de llibertat. L’abadia de Cluny, prop de Mâcon, a la Borgonya, havia estat fundada el 910. Cluny va impulsar la reforma monacal benedictina, la qual va ser introduïda a Catalunya a través de l’abat Garí de Cuixà. Fins el segle XII s’havien fundat més de cent cinquanta monestirs benedictins, d’entre els quals van destacar els de Cuixà, Ripoll, Montserrat i Sant Cugat del Vallès (Pladevall, 1989).

Una nova reforma benedictina va tenir lloc entre els anys 1098 i 1100 en el monestir de Cîteaux o Císter, a uns 20 km al sud de Dijon. El Císter va ser un orde que, a l’estricta observança benedictina, aplegava la destresa en les feines agrícoles i ramaderes. Els seus membres buscaven la santificació en el treball manual.

El Císter va arribar per primera vegada a Catalunya l’any 1150 quan de la mà del senyor del castell de Montcada i de l’abat de l’abadia Santa Maria de la Gran Selva, a la diòcesi de Tolosa de Llenguadoc, prop de Castèlsarrasin, van decidir fundar el primer monestir del Císter a terres catalanes. Així, doncs, el principi del Císter a la nostra terra fou el monestir de Santa Maria de Valldaura, establert a la serra de Collserola, dins del terme de Cerdanyola. La comunitat cistercenca de Valldaura es va mantenir en actiu entre els anys 1150 i 1169, quan es va traslladar definitivament al lloc de Santes Creus, després d’un fugisser intent a la Cova d’Espluga d’Ancosa, prop de La Llacuna, a la serra entre l’Alt Penedès i l’Anoia.


Fig. 1: Situació del terme de Valldaura, dins de Cerdanyola, segons l’autor


La fundació de Valldaura (1150)

Guillem Ramon (II)
[2], senyor de Montcada, senescal, i els seus fills Guillem, Ramon i Berenguer, van donar al monestir de la Gran Selva, una propietat que tenien a la muntanya de Cerdanyola per edificar-hi un monestir dedicat a la Verge Maria. A canvi, també cedien a l’abat i els monjos de la Gran Selva[3], els delmes i primícies sobre aquelles terres. L’honor constava de terres de conreu i ermes, les pastures i les aigües, amb un camp, una horta i drets de moldre. Aquest fet va tenir lloc el 4 de desembre de l’any 1150 i és considerat com l’acte fundacional del monestir de Santes Creus, encara que en aquell moment només es referia al monestir de Santa Maria de Valldaura, millor dit, situat a la muntanya de Cerdanyola.

El lloc escollit es trobava a la “muntanya de Cerdanyola”, és a dir, al Collserola cerdanyolenc i el document fundacional no recull encara el topònim Valldaura, tot i que el lloc corresponia a la vall veïna de les de Sant Iscle de les Feixes i de Sant Medir i Sant Adjutori, amb pocs espais oberts, la qual gaudia d’una vegetació abundosa i era un lloc apartat de sorolls, idoni per la vida monàstica, com assenyalava Josep M. Madurell (1953) en escriure que “el valle de Valldaura, vecino del de Sant Medí, en la vertiente septentrional de las montañas de Collserola, en el extremo de la amplia comarca del Vallés, tenia vegetación exuberante y era lugar apartado de todo bullicio, apropiado para la práctica de la vida monacal”. Uns anys abans, Lluís Almerich (1947) havia escrit que “el nom de Valldaura fa recordar les espesses boscúries que des de Cerdanyola s’enfilen fins a la cresta que domina la vall d’Horta”.

El cert és que en el document fundacional del monestir, l’any 1150, encara no s’esmenta el topònim Valldaura. Probablement, no existia encara. Per aquesta raó, la donació era de terres i aigües a la muntanya de Cerdanyola.

Des del moment fundacional, Valldaura compta amb la protecció del bisbe de Barcelona Guillem de Torroja (1144-1171) i la comunitat de canonges de la catedral, vinculats amb la família Montcada, que era la que es desprenia del territori donat al monestir. En aquell acte, Guillem de Montpeller va actuar com delegat de l’abat de la Gran Selva.

El senyor de Montcada, Guillem Ramon, va donar al Císter una gran extensió de serra, és a dir, un terreny gens planer, format per diverses serres, els turons de les quals servien per delimitar el territori de Valldaura. En aquestes serres, al costat de les rouredes i l’alzinar, els pins gaudien d’un protagonisme notable, el qual faria dir, dos-cents cinquanta anys més tard, al rei Martí que tenia “un palau sobre les pinades”. El Montcada dóna tota aquella muntanya i els monjos del Císter decideixen bastir el monestir en un clot, en un sot tancat i aïllat on tot just hi cabia la fàbrica del monestir i poc més.

Dues acotacions més a aquell emplaçament. La primera és que els monjos trien el sot i no el cim en una part de muntanya on el poblament era mínim i els conreus pràcticament inexistents. Aquesta tria ens porta a pensar que alguna construcció hi havia ja en aquell indret, la qual seria aprofitada pels monjos. La segona és que per un altre orde, com el benedictí, que només pregava i no conreava, l’indret de Valldaura podia ser adient i més que suficient en extensió, però per un orde com el Cister, Valldaura estava mancat de les necessàries terres de conreu i de l’aigua per regar-les.
[4]

No sé sap on va tenir lloc l’acte de donació. El document del “Llibre Blanch” no ho recull. És de suposar que les persones desplaçades per a la donació de Valldaura visitarien l’indret on s’havia de bastir el monestir. Res d’això se sap tampoc. Tampoc se sap a on anirien a viure, des d’aquell moment inicial els primers monjos que van acompanyar el seguici de la Gran Selva.

Tanmateix, com abans apuntava, sembla com si ja hi hagués una edificació en aquell indret, ja que en menys de sis mesos, el 28 de maig de 1151, quan la donació de sal de Cardona, al monestir de Valldaura hi habitaven dotze monjos, tres conversos i l’abat Guillem, i el document de donació recollia que el present de la sal es feia a l’església de Santa Maria de Valldaura, la qual s’estava edificant prop de Sant Martí de Cerdanyola. Tanmateix, Eufemià Fort (1967b) creu que “el monestir, però, sembla que encara no devia funcionar com a tal”.

El monestir s’estava edificant encara el desembre de 1152 ja que en una nova intervenció de Guillem Ramon, de Montcada, el 16 d’aquell mes, es va comprometre d’ajudar els religiosos que ja vivien a Valldaura fins que l’edifici no estes totalment acabat amb un donatiu de cent morabatins d’or anuals i una aportació de gra (Madurell, 1953).

Santa Maria de Valldaura va ser qualificat com convent ben aviat (anys 1156-63) i els seus membres eren citats als documents com “monachis” (1152-67) i “fratres” (1154-65), tots ells sota la figura de l’abat.


Fig. 2: Capitells de la casa de Valldaura
(fotografia de G. Escorsell)


Cronologia monàstica de Valldaura

Els anys compresos entre 1150 i 1169 són aquells que Santa Maria de Valldaura va existir, al menys amb aquell nom. Tanmateix, el que és important establir és el moment que els monjos van deixar Valldaura per anar-se’n vers terres de Tarragona.

Els historiadors del segle XIX, com Rubió i Lluch (1886), assenyalaven que la data del trasllat a Santes Creus va ser la de l’any 1160. En el mateix sentit es van pronunciar, a la primera meitat del segle XX, Francesc Carreras i Candi i Antoni Rovira i Virgili (1926). Rovira recull que el monestir de Santes Creus “va ésser fundat en l’any 1160”, si bé, degut a les obres de construcció, els monjos no es traslladaren al nou emplaçament fins l’any 1169. Francesc de Bofarull i Sans (1895) escrivia que Valldaura es va traslladar a Santes Creus l’any 1174, és a dir, vint-i-quatre anys després de la seva fundació vallesana.

Al segle XX trobem més opinions en relació a la cronologia. Carreras i Candi (vol. Catalunya) diu que “los frares cistercienses s’hi estigueren abans de passar a Santes Creus (1150-1174). Guitert i Fontseré (1927) fixa en l’any 1160 la partida dels monjos de Valldaura. Udina Martorell (1947) dóna l’any 1169 com el del trasllat a Santes Creus. Segons Madurell Marimon (1944), l’estada del Císter a Valldaura va ser només de catorze anys, però en un treball posterior (1953) estableix una cronologia, 1150-1179, que és la que emprem també en aquest treball. Agustí Altisent (1974) dóna una altra data diferent quan diu que “la gran abadia masculina fundada amb el nom de Valldaura, prop de Cerdanyola del Vallès” fou “traslladada el 1166 a la riba del Gaià”. Per Antoni Pladevall (1989)
[5] la cronologia de Valldaura va de la seva fundació l’any 1150 fins la seva instal·lació definitiva a Santes Creus, l’any 1158, o més curta encara.

Una de les darreres referències a Valldaura correspon a l’exposició ”Temps de monestirs”, presentada al Museu d’Història de Catalunya, i al llibre relacionat amb la mateixa. Antoni Carreras (1999) assenyala que “la incipient comunitat no trobà adient aquell lloc des d’un primer moment i cercà, durant quasi quinze anys, nous indrets per bastir-hi el cenobi” i conclou que “la comunitat es traslladà al nou emplaçament definitivament vers el 1165 o 1168”.

Tanmateix, el monestir va conservar el nom de Santa Maria de Valldaura fins l’any 1169, data en que es va perdre el nom original a favor del de Santes Creus. El darrer document amb el nom de Valldaura és de l’any 1169 i estava signat per “Pere, abat de Valldaura”, mentre que el primer de Santes Creus és de 1170 i estava signat pel mateix abat, però en la nova forma: “Pere, abat de Santes Creus” (Udina, 1947).

Totes aquestes incerteses han complicat encara més el coneixement exacte de la data d’abandó de Valldaura. Quan els monjos ja estaven en terres tarragonines, mantenien el nom de Santa Maria de Valldaura. Sota l’abat Pere, com abans apuntàvem, es va produir primer el trasllat de Valldaura a Ancosa i després a Santes Creus (1168):

Pedro de Puigvert, de la noble familia de este apellido, que en cuarto lugar sostuvo el báculo abacial de la primera comunidad cisterciense que en dia no lejano llegaría a establecerse cerca de Cerdanyola, fue el mismo abad que tuvo el honor de levantar las primeras paredes del nuevo cenobio que se llamaría monasterio de Santes Creus, y jefe de las tres residencias de la Comunidad: Valldaura, Ancosa y Santes Creus.

Fins que Santes Creus no es va constituir com a residència final de la comunitat monàstica, hi havia obertes tres cases del mateix orde a Catalunya: Valldaura, Ancosa i Santes Creus, que formaren una única comunitat, la de Poblet.

L’any 1166 s’estava treballant ja en la construcció de Santes Creus com ho demostra la concessió que el rei Alfons I fa a l’abat Pere i els monjos de Valldaura de prendre de la serra de Ciurana, des del Coll de Balaguer fins el Coll de Cabra, tota la llenya i fusta necessàries per la casa de Santes Creus i els altres edificis a construir-hi (Udina, 1947).

Resulta interessant el document datat l’u d’octubre de 1167, a Valldaura, segons el qual Pere Sacristà (“Petrus condam sacrista in monasterio Vallis Laure”), reconeixia una concòrdia entre els senyors de Claramunt i el capellà de Carme. Això vol dir que la casa de Valldaura encara era oberta aquell any. Surten documentats com a membres del monestir el prior, sis monjos i un religiós. Vegem-los: “Fortoni, prioris ipsius cenobi, et Bernardi de Podioalto, et Magistri Guillelmi, et Bernardi de Midiano, et Bernardi de Cartitulo, et Petri de Mirambel, et Petri, ipsius cenobii monachi, et fratris Raimundi de Calaf”. Entre els signants hi havia “Petrus fratris Vallis Lauree”, “Raimundi, fratis Laure Valle”, “Petrum de Mirambel”, “fratris Bernardi de Serina, eiusdem cenobi monachi” i “Bernardi de Podio alto” (ACB: LibAnt).

Cal fer un breu resum de les dades anteriors:

Cronologia Investigador
1150-1158 Pladevall (1969)
1150-1160 Rubió Lluch (1886), Carreras Candi (1908),





Rovira Virgili (1926), Guitert Fontseré (1927)
1150-1165 o 1168: Carreras (1992 i 1999)
1150-1166 Altisent (1974)
1150-1169 Udina Martorell (1947)
1150-1174 Bofarull i Sans (1895)
1150-1179 Madurell Marimon (1944)

Per tot el que s’ha dit fins aquí, que Valldaura va seguir funcionant com monestir (l’any 1167 era ben clar) fins que Santes Creus no va ser triat com a nou emplaçament (anys 1168-69) i bastides les primeres edificacions, perquè el monestir es va continuar anomenant de Santa Maria de Valldaura fins l’any 1169, prenc aquest any com el del final del cenobi a Cerdanyola, tot i que Valldaura va continuar en poder del Císter i sembla que les funcions es van adreçar a les d’una granja, cosa prou habitual en els establiments cistercencs.

En una data tardana com l’any 1310 els pagesos de la contrada encara es refereixen al “torrente vocato de Sancte Marie” per referir-se al torrent de Valldaura (ACA. Not.).



La comunitat monàstica. Abaciologi de Valldaura

Durant l’estada de vint anys a Valldaura, abans del seu assentament definitiu a Santes Creus, el monestir va ser regit per quatre abats. El primer fou Guillem (1151-54), el segon Hug (1154-56), el tercer Guerau (1156-58) i el quart Pere (1158-84). Sota el primer abat Guillem hi havia ja dotze monjos i tres conversos.

Els tres primers abats de Valldaura van tenir uns mandats entre dos i tres anys, mentre que el darrer, Pere de Puigvert, va gaudir del càrrec al llarg de vint-i-set anys, els dotze primers a Valldaura i els altres quinze a Santes Creus.

Entre els monjos hi havia un, Guillem de Montpeller, que havia estat company d’armes de Guillem Ramon, de Montcada, als camps de Tortosa i la Provença i que havia canviat la carrera militar per la de monjo, en sentir-se cridat per l’ideal de regeneració que el Císter havia propagat. Entremig de les conquestes d’Almeria (1146) i de Tortosa (1148), Guillem va passar un hivern a Barcelona on, probablement, establiria contacte amb el gran senescal Guillem Ramon. Pocs anys després Guillem de Montpeller va ingressar al Císter (1149) i Guillem Ramon va decidir la fundació d’un monestir cistercenc prop del seu castell de Montcada (Gort, 1997).

Segons la historiografia més antiga de Santes Creus (Fort, 1964, 1974), es creia que el primer abat de Valldaura, Guillem (1151-1154) va ser aquell Guillem de Montpeller, el qual havia estat senyor de Montpeller i amb Ramon Berenguer IV havia participat al seti de Tortosa l’any 1148. A l’any següent, Guillem, que havia deixat les seves obligacions com a noble, va prendre l’hàbit de monjo al convent de la Gran Selva i un any més tard, al costat del prior de la Gran Selva, estava present a la donació que el Montcada feia del lloc de Cerdanyola per bastir el primer monestir del Císter a Catalunya. Guillem de Montpeller, monjo del Císter i pretesament primer abat de Valldaura, va ser també identificat amb el sant anomenat Guillem de Montpeller, segons diu Marimon (Madurell, 1953).

Aquella historiografia també afirmava que Guillem de Montpeller estava emparentat amb Bernat de Claravall, abat general del Císter, el qual va ser santificat. Després de la conquesta de Tortosa, Guillem, influenciat per Bernat, va abandonar els títols nobiliaris i va entrar al monestir de la Gran Selva. Quan la fundació de Valldaura, Bernat va enviar Guillem amb dotze monjos i, segons aquell corrent, es convertiria en el primer abat del Císter a Valldaura. Guillem de Montpeller va ser beatificat per l’Església i la seva festa es celebrava el 9 d’abril de cada any. Tanmateix, Eufemià Fort, després d’estudiar-ho detingudament, conclou amb fermesa que Guillem, el primer abat de Valldaura, no fou Guillem de Montpeller, tot i que si que va participar com a fundador del monestir valldaurenc.

Agustí Altisent (1974) creu que el primer abat de Valldaura podria ser de l’any 1152, no abans, però que Guillem “apareix en un document que Villanueva i Udina dataren el 1154 i Fort el 1155”. Ezequiel Gort dóna els anys 1151-54 com els de l’abaciologi de Guillem. Altres fonts donaven l’any 1153 com el del canvi d’abat, però sembla que Guillem va morir el 26 de gener de 1154 (Gort, 1997).

El segon abat, Hug, va tenir un mandat curt (1154-56) durant el qual la comunitat va seguir a Valldaura i va rebre la donació important d’Ancosa. En paraules d’Antoni Carreras (1992), “l’abadiat d’Hug I representà el primer pas cap a les terres meridionals i l’impuls inicial per al canvi d’ubicació del cenobi”.

Guerau va ser el tercer abat (1156-58) i va afermar el patrimoni de Valldaura amb la incorporació de les noves donacions de Tortosa. Al mateix temps va continuar la recerca de l’anterior abat per aconseguir un millor indret que Valldaura com a seu del monestir. Carreras (1992) destaca que “l’abadiat de Gerard se’ns presenta amb una clara vocació per les terres del Baix Ebre”.

Pere de Puigvert, quart abat de Valldaura, va gaudir d’un llarg abaciologi (1158-84) durant el qual va rebre el suport i recolzament del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i del rei Alfons I. També va ser conegut com Pere de Valldaura i Pere de Santes Creus, encara que la denominació més emprada va ser la de Pere de Puigvert. Va iniciar el seu abadiat el maig de 1158 i d’aquell any és el trasllat a Ancosa, “almenys d’alguns dels seus membres” (Carreras, 1992). Al poc temps, el 26 de gener de l’any següent, aconseguia la donació de les terres de Santes Creus on tindria lloc l’emplaçament definitiu del monestir.

El papa Adrià IV, el 5-11-1155, acollia sota la seva protecció el monestir de Valldaura i totes les seves possessions, entre les quals es trobaven la finca on estava bastit el monestir i la granja de Vilademàger o Ancosa, la qual havia estat donada a Valldaura l’any 1153. El Papa Alexandre III va eximir el 5-5-1162 l’abat i els monjos de prestar obediència i reverència en el dret parroquial a cap dels bisbes de Tarragona i Barcelona que es disputaven la jurisdicció del monestir. Al temps que donava protecció a Valldaura, la feia extensiva a totes les propietats de l’orde a Catalunya: Ancosa, Valldosera, Santes Creus, Codony, camp de Barcelona, hort i molí de Cerdanyola, i horts de Castellar i Xerta (Madurell, 1953; CatRom).

Finalment, en una butlla del papa Urbà III, de 11-12-1186, al monestir de Valldaura, es reconeixia com pertanyent a aquest: la granja de Valldaura amb l’honor de Barcelona i de Banyoles, la granja d’Ancosa, la granja de Valldossera, la granja de Fontscaldetes, la granja del Codony, la granja de Montornès, l’honor de Tortosa i l’honor de Tàrrega (CatRom).



Valldaura, palau reial (1294-1379)

Després de la breu etapa com a monestir cistercenc, el lloc de Valldaura es va mantenir dins de les propietats del monestir de Santes Creus fins una data indeterminada que podria ser la de les acaballes del segle XII, segons recullen tant Fort com Gort (1997) o fins començament del XIII. Carreras (1992) creu que “a partir del 1170, aproximadament, les propietats ubicades a Valldaura probablement esdevingueren granja de Santes Creus”, però no està massa segur. Sembla ser que Valldaura, com a granja, va conrear productes d’horta i vinya.

Finalment, sense conèixer la data, Valldaura va passar a ser patrimoni de la casa comtal de Barcelona.

Període Domini
1150-1169: Monestir cistercenc de Sta. Maria de Valldaura o de Santes Creus
1294-1475: Corona catalanoaragonesa
1475: Passa a mans privades: Ferran de Rebolledo






Fig. 3: El palau reial de Valldaura, segons Miquel Brassó (1933)



Jaume II transforma Valldaura en casa reial (1294)

Cal dir que, des del 1294, surt documentada la casa-palau, també dita palau reial (domo regia) de Valldaura, lloc que pertanyia al terme i la parròquia de Cerdanyola, però que es va mantenir com una quadra de reialenc, un enclavament al marge del senyoriu implantat a la resta del terme. En aquell mateix indret s’havia bastit al segle XII el primer monestir del Císter a Catalunya (Sánchez, 1981).

Els primers documents coneguts d’aquesta nova etapa són del novembre de 1294 i en ells el rei Jaume II va manar a Berenguer de Finestres que trametés a Romeu de Marimon quatre sarraïns per fer-los treballar a les obres de la casa reial de Valldaura. Una altra ordre similar fou donada a Bernat de Fonollar per a la tramesa d’un sarraí. Els esclaus islàmics van ajudar a fer la casa reial. A les darreries de 1295 ja es podia fer una estada a la casa de Valldaura la qual es trobava en obres d’acondicionament des de l’any anterior.

El 4 de juliol de 1297 el rei Jaume II va instituir un benefici eclesiàstic (servei permanent de capellà) dotat amb 400 sous anuals, per a la celebració diària de la missa a la capella que continuava anomenant-se de Santa Maria de Valldaura.

En aquella etapa de domini reial, la casa de Valldaura anava i venia de mans diferents, segons disposava la Corona en un sentit o en un altre. L’any 1298 el rei la va donar a Romeu de Marimon, senyor de Sant Marçal, amb l’obligació de tenir-la disponible quan el rei la necessités. Com assenyala Antoni Pladevall, “el rei Jaume va demostrar sempre una gran afecció per aquesta residència envoltada per un dens bosc o jardí, on el rei féu portar óssos i cabirols el 1315” (CatRom).

Les primeres referències a la “domo”, també “domo regia” de Valldaura, les trobem als manuscrits notarials de Sant Cugat a partir de l’any 1303. També surt documentada nombroses vegades la “capella Sancte Marie de Valldaura” al llarg del segle.

Tanmateix, el monestir de Santes Creus, com a continuador del de Valldaura, va seguir mantenint a Cerdanyola el domini sobre algunes possessions: camp al Camp Sentelles (1317), tros de terra dita Sa Muntanya (1318), tros de terra al torrent Margos (1319), etc. (ACA. Notarials),

La reina Elisenda de Montcada va aconseguir que el rei li cedís Valldaura, l’any 1326, per convertir-la en un monestir de monges clarisses. Va quedar sense efecte, perquè el monestir va aixecar-se a Pedralbes.


Valldaura, lloc de cacera dels reis: Alfons III (1327-36), Pere III (1336-87) i Joan I (1380-96)

Alfons III també va seguir freqüentant la casa reial de Valldaura. L’any 1332 el rei va fer una crida perquè no fos violat el clos de la possessió reial on hi havia reclosos animals per les caceres reials.

També va demanar a Bernat de Marimon, responsable de la conservació de Valldaura, que evités la repetició d’aquells fets punibles.

Amb Pere III, Valldaura va seguir sota la vigilància de Bernat de Marimon. El rei Pere va fer de Valldaura lloc de les seves preferències amb nombroses estades, amb el despatx d’assumptes oficials de la Corona i amb una preocupació constant per l’estat i repoblament de l’indret.

El repoblament de la fauna de Valldaura va ser una de les preocupacions del rei. L’any 1346 va demanar que li fossin enviats 12 o 14 cérvols joves, entre mascles i femelles, de l’illa de Mallorca. L’any 1351 el rei va comprar una peça de terra a Pere Desmàs per ampliar la casa.

Sembla que Bernat de Marimon no tenia massa cura de la casa de Valldaura perquè el rei Pere li recriminava l’any 1376 la negligència que tenia en la conservació de la casa i el responsabilitzava de la mortaldat dels animals salvatges i va acabar comprant la casa als Marimon.

El rei Joan I era molt donat al plaer de la caça. Se’l va anomenar “el Caçador” i l”Aimador de la Gentilesa”. Abans de ser rei, ja va participar en diverses caceres al terme de Cerdanyola i la rodalia.

Quan va arribar a rei, l’any 1380, una de les primeres coses que va fer va ser vendre la casa de Valldaura a la família Marimon (1387) i el 1398 la va tornar a comprar. Joan I, sense freqüentar massa la casa de Valldaura, de tard en tard va anar a caçar als seus boscos.

El rei va intentar, infructuosament, en el seu testament, convertir Valldaura en un monestir de l’orde de la Cartoixa.



El rei Martí i el canvi d’orientació de Valldaura (1396-1410)

Les estades del rei Martí a Valldaura són interessants perquè ens ajuden a entendre una mica la imatge que podia tenir la Valldaura cistercenca. El caràcter bucòlic, esquerp i boscà queda reflectit en alguns documents del rei, com quan escriu “un loch agrest assats prop de Barchinona qui ha nom Valldaura”, “la nostra devesa de Valldaura” i el “palau sobre les pinades”. El caràcter humitós i fredorenc de Valldaura es pot apreciar en frases com aquestes: “ja refresquen les matinades” (data del 2-9-1404), “temps plujós” (20-9-1404), “ens trobam fort be ací ab l aire de Valldaura”, i “comiença fazer frescuras” (28 d’agost) (D. Girona, 1916).

El rei Martí va atendre més les necessitats d’algun conreu i dels jardins que no pas el repoblament d’animals per anar a caçar, com podem veure en les següents frases extretes de la seva correspondència oficial: “podar e cavar la vinya”, “lo pomeret”, “plantar III poncems en lo jardí de Valldaura”, “dels rams que es fan ací en Valldaura” i “plantar del grech” (D. Girona, 1916).

De les habituals obres que els reis feien a la casa de Valldaura, no hi ha massa informació significativa per fer-nos una idea de com podria ser el monestir del segle XII, anterior a la “domo regia” del XIV. Tanmateix, de vegades podem fer aproximacions, que poden ser d’interès. Enmig de la minvadesa de l’indret, hi havia la casa reial, l’hort, el jardí i la vinya, entre d’altres assentaments i ocupacions humanes. El rei Martí fixava l’any 1406 un “spay de IIII canes que nos volem lexar de freu entre lo verger e la cambra de parament”, feia construir una bodega i afegia una tercera planta a les dues que tenia la casa quan decideix que “les cambres qui s deuen fer damunt la cambra del cap de la scala e damunt laltre no poran exir en la galeria” i com que “los portals de les cambres no poden exir en la dita galeria” mana que en “lo porxe e que en cada cambra lexassets una finestra” (D. Girona, 1916).



Fig. 4: Escut dels comtes-reis catalans a la casa de Valldaura
(reproduït d’Editorial Alpina)




Alfons IV i el Maig de Valldaura (1416-1458)

Amb l’entronització d’una dinastia estrangera, com la castellana dels Trastàmara, va arribar la decadència de Valldaura. El primer rei d’aquesta família, Ferran d’Antequera, no en va fer ni cas de Valldaura.

Alfons IV va regnar durant 42 anys, però només va ser quatre anys a Catalunya. La resta, els va passar a Nàpols. Abans de marxar a guerrejar va celebrar Corts a Sant Cugat l’any 1419 i va fer una estada d’uns dies a Valldaura per a passar allà la molt popular i tradicional festa de primavera anomenada “Maig” o “del Roser”, celebrada el primer diumenge de maig, expressada en paraules seves “Com Nos vullam fer lo Maig a Valldaura”.



Joan II i la fi de Valldaura (1486)

Pere IV de Portugal, nét de Jaume d’Urgell, el derrotat de Casp, i fet rei per la Generalitat durant la guerra de remences, va concedir més extensió territorial a Valldaura.

Joan II, un cop guanyada la guerra, va afavorir amb la propietat de Valldaura a Ferran de Rebolledo (1475) , membre d’una família castellana molt fidel, de la qual Rodrigo de Rebolledo era camarlenc reial. Des de llavors, Valldaura va ser un domini privat.

El crit que un dia de març de 1461 havia marcat l’entrada triomfal del príncep de Viana a Barcelona, ben segur que no l’oblidava el monarca: “Visca Don Carles e muira Rebolledo e los mals consellants!”.



* * *


Valldaura, nom primerenc en el poblament alto medieval de Cerdanyola, que va allotjar el primer monestir del Císter (any 1150), transformat en casa reial pels comtes-reis catalans (segles XIII-XV), desapareixia de les pàgines de la Història de Catalunya, de resultes del canvi de nissaga reial, de resultes del canvi del casal de Barcelona al dels Trastàmara.

Avui dia, les restes d’algun mur dempeus, sobre el que s’ha bastit una barraca, fixen en l’espai el lloc on al segle XII va haver el monestir cistercenc de Valldaura i, a partir del XIII, la casa reial del mateix nom. De resultes de l’espoliació, els testimonis en pedra, com capitells i parts de columnes, han anat minvant amb el temps. Quan l’any 1981 preparava un treball d’història medieval (Sánchez, 1981), vam fer algunes fotografies de les ruïnes de Valldaura, les quals s’havien reduït l’any 1984 quan Josep M. Gavin (1989) preparava el seu inventari d’esglésies locals i deia “de les restes del monestir” que eren “molt difícil de fotografiar ja que estan cobertes de vegetació”. I més minvat encara quan Antoni Pladevall preparava els treballs per l’obra “Catalunya Romànica” (1991).

Finalment, l’escut oficial de Cerdanyola (oficialment, Cerdanyola del Vallès), incorpora les quatre barres catalanes en homenatge al lloc cerdanyolenc de Valldaura, que va ser casa i lloc reial sota els reis de la Corona d’Aragó.


Fig. 5: Escut oficial del municipi de Cerdanyola








Cerdanyola, 27 d’agost de 2005


[1] Aquest treball és un extracte del llibre “Història de Cerdanyola. Dels orígens al segle vint” (en premsa), el qual es publicarà el proper 17 de novembre.
[2] Utilitzem el criteri de Shideler (op. cit., p. 216) de no anomenar-lo Montcada, ja que segons aquest autor els Montcada van ser els fills de Guillem Ramon II i Beatriu de Montcada, de nom Guillem de Montcada II, Ramon de Montcada I i Berenguer de Montcada.
[3] L’abadia de Santa Maria de la Gran Selva era un monestir occità, proper a la ciutat de Tolosa de Llenguadoc, fundat l’any 1114 i esdevingut cistercenc l’any 1145 (Catalunya Romànica, v. XXI, p. 262). Ben aviat es va trobar al capdavant d’un important patrimoni en el ponent occità, regió poc poblada i mal explotada per la població pagesa de la contrada (Les dossiers d’Archéologie, “Cîteaux 1098-1998. A la découverte de 64 sites en France”, núm. 234, p. 70. Editions Faton. Dijon, 1998).
[4] El lloc de Valldaura, avui dit també Valldaura-vell per diferenciar-lo de la masia de Can Valldaura o Valldaura-nou, està molt a prop del punt quilomètric 5,650 de la carretera de Cerdanyola a Barcelona per Horta.
[5] En el mateix sentit, de 1150-58, el mateix autor s’havia pronunciat a la Gran Enciclopèdia Catalana, v. 15, Barcelona, 1980, p. 220, mentre que a Catalunya Romànica. Vol. XVIII, Barcelona, 1991, p109, parla d’una estada de “cinc o sis anys”.

2 comentaris:

  1. Una lectura molt interessant.

    Fa pocs dies vaig trobar, uns centenars de metres per sobre d'on hi era el que va ser el palau reial, una font , em pregunto si vostè, que ha estudiat la història de Valldaura d'una forma tan profunda, ha trobat en les seves recerques documentals el nom d'aquesta font propera al palau.

    En realitat estic interessat en totes les fonts i mines d'aigua de Collserola, li agrairia qualsevol informació sobre aquest tema.

    Salutacions.
    Jesús

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quant a la consulta sobre una font a Collserola, per damunt del Palau de Valldaura, diré que als volts del Qm 6,2 de la carretera d'Horta hi ha la font del Ferro i probablement es refereix a aquesta. Està en una sotalada plena d'esbarzers i de difícil accés des de la carretera. Més fàcil arribar-hi des del restaurant Valldaura. Als volts del Qm 6,8 hi ha la font d'en Jeroni, fàcilment accessible des de la carretera, però més allunyada de la zona del palau. Miquel

      Elimina